Tonteries d'un dia de pluja

Bé, ja que no vaig poder celebrar Sant Valentí perquè se m’acabaren les piles…ejem…vull dir que ja sabeu que tot això són invents del consumisme i bla, bla, bla. El cas és que el 14 de febrer ja està molt lluny, i més per a seguir referint-lo ara, quan probablement d’ací un mes començaran ja a promocionar el de l’any que ve. Però hui plou. El inconvenient de viure en el litoral mediterrani és que mentre a l’interior tot es cobrix d’un blanc de postal, ací sols ens arriba el fred i l’aigua, però en canvi quan arriba l’estiu, ai quan arriba l’estiu...

Tanmateix, hui plou. No me malinterpreteu, no me molesta que ploga, inclús m’agrada perquè em dóna l’oportunitat de gastar les botes d’aigua que em va regalar la meua germana. I què vols? (pensareu). Doncs, ara que ho pregunteu, en estos moments voldria  que no me feren mal els genolls, és canviar l’oratge i ressentir-me de les articulacions. Em faig major! Per cert, gràcies per preguntar.

Per on anava? Ah si! Plou, i quan plou escric tonteries encara més panolis del normal, d’eixes que provoquen vergonya aliena. En altres temps ni se m’haguera passat pel cap fer públiques semblants ximpleries, però el meu sentit del ridícul s’ha anat quedant pel camí. Repetisc: em faig major!

Així que hui, i tornant amb la referència a Sant Valentí amb que he començat, m’ha pegat per escriure un possible diàleg d’una possible història d’un possible llibre que possiblement mai s'escriurà.

De nit, un portal qualsevol d’un municipi a l’atzar. Una parella seu al replanell de les escales que donen al carrer. Estan l’un al costat de l’altra i miren al terra sense dir res, és la fi d’una llarga velada d’històries, bromes, rialles i alguns reprotxes. No obstant, ell està inquiet, insegur, no troba la forma de donar el següent pas, un pas que ha estat meditant durant setmanes, però sap que ella no cedirà, la coneix massa. No importa. Ha d’intentar-ho. Així que, reunix el poc valor que té i, sense pensar-s’ho més,  planteja la pregunta:

–Per què no ens casem?

–Per què hauríem de fer-ho?

–No sé... –titubeja ell–, és el següent pas, no? Portem ja dos anys junts, anem a estar sempre igual?

–T’avorrixes? –Ella clava la seua mirada en els ulls vacil·lants d’ell.

–No vull dir això, però...

–Tota pel·lícula té un final –l’interromp ella–. I el matrimoni accelera eixe final.

–Si creies que la nostra relació tenia un final, no mereixia la pena començar-la.

–No digues tonteries! –exclama ella–. Sabem que la vida acaba i no per això deixem de viure-la. És més, el saber que algun dia morirem és el que fa que exprimim i disfrutem la vida al màxim.

–Aleshores, quin és el problema? Ens casem, exprimim el matrimoni al màxim i ens divorciem.

–Ja estàs pensant en el divorci? –pregunta ella, intentant semblar dolguda–. Jo no em vull divorciar de tu. Tu voldràs divorciar-te de mi?

–Mare de Déu! A quina mala hora he obert la boca. Oblida-ho, no he dit res.

Ella es gira per tal de donar-li l’esquena. No vol que veja que somriu. Allò que més la divertix del món és vore la cara de frustrat que posa ell quan ella, intencionadament, replica tot el que li diu, i inclús es contradiu. És un bon xic, però ella realment creu que una relació ve amb data de ‘consumir preferentment’ fins que arriba el matrimoni i es convertix en ‘data de caducitat’. També és cert que el fet que ella ho crega no significa que siga veritat. Tal vegada estaria disposada a intentar-ho, per ell.

Ell torna a fixar la vista al terra. Realment vol casar-se amb ella? És un autèntic penell de persona, si buscara la paraula bipolar al diccionari li apareixeria una foto de la seua cara, però és ella. I ella no creu en el matrimoni. Tal vegada estiga disposat a renunciar al seu somni de casar-se, per ella.

–Doncs, ens veiem demà, no? –pregunta ella, amb un mig somriure tímid.

–Clar.