Un minut de silenci en memòria de RTVV

Semblava una broma. Ens negàvem a creure que fóra cert. Però, és real. RTVV ha mort. El govern valencià ha decidit assassinar l’entitat pública després que el TSJCV haja declarat nul l’ERO pel qual foren acomiadats al voltant de mil treballadors. Els responsables del crim ho han fet oficial a través d’un comunicat, escrit en castellà i carregat de tal hipocresia que fa feredat, en el que s’intenta justificar els motius de l’aberrant decisió.

És innegable que RTVV suposava una despesa descomunal, però qui és el culpable de que la nostra radiotelevisió pública costara semblant dineral? Fa poc més d’un any vaig tindre el gran privilegi de treballar, com a becària, en una de les redaccions de Canal 9 i durant els mesos que va durar el meu contracte en pràctiques vaig poder observar un fet inquietant: el número de “jefes”, d’eixos d’oficina i poc treball de camp, era quasi equivalent al número de treballadors, aquells que realment treien avant la televisió aportant el seu esforç, talent i bon fer professional dia a dia. I eixos caps, d’on havien eixit? Qui els havia posat allí? Quina funció tenien? Pel que es podia vore ningú els haguera trobat a faltar si no hagueren estat...

I jo em pregunte, no era més viable acomiadar aquells que ocupaven llocs de treball dissenyats i creats, pel que sembla, específicament per a ells i cobraven nòmines descomunals acordes amb eixos càrrecs aparentment inventats? D’aquesta manera, els autèntics professionals, amb sous infinitament inferiors, hagueren pogut seguir fent la seua feina. No obstant, la majoria de la gent que sumava, que aportava idees, que innovava, que s’esforçava per fer una radiotelevisió plural i de qualitat fou la primera acomiadada (sobra dir que també quedà gent molt vàlida), mentre els altres mantenien el seus seients de cuir en els que cada dia deixaven caure els seus culs i es dedicaven a vore passar les hores...

I nosaltres? Nosaltres ens hem quedat orfes. La veu del poble valencià ha emmudit. Tal vegada, la nostra radiotelevisió no passava pel seu millor moment i sovint sentíem més vergonya que orgull d’ella, però era la nostra. Mentre estava viva manteníem l’esperança de que tornara a ser aquella dels anys noranta, la del Club Babalà i els dibuixos animats en valencià amb la que cresquérem tota una generació, la del Minut a Minut, la de Si l’encerte l’endivine,  El show de Monleón,  Punt de Mira, Carta Blanca...Hauríem d’entonar el “mea culpa” per no haver fet res quan encara es podia, sols hem sabut queixar-nos. I ara què? Ara seguirem desemparats, veient passejar-se els rostres corruptes, hipòcrites i somrients d’aquells que ens representen mentre l’oposició es frega les mans pensant en una hipotètica victòria electoral. La mateixa cançó de sempre...

Amb tot, i no obstant, a una que és un poc malpensada se li passa pel cap la idea de que tal vegada tot açò s’haja fet amb un propòsit encobert: la privatització. Potser siga un poc paranoia, però i si quan les aigües semblen ja calmades salta la notícia de que RTVV renaix de forma privada? No sé, temps al temps. Tant de bo no i els valencians puguem recuperar allò que ens pertany.